ALFONS PETIT
El 14 d’agost de 1998 moria Xavier Miserachs, un dels fotògrafs catalans de referència, amb una particular mirada sobre la realitat que l’envoltava, plena d’ironia i d’esperit crític. En les dècades de 1950 i 1960, aquesta mirada es va centrar en una Costa Brava efervescent, que vivia de ple l’expansió turística, però que al mateix temps convivia amb el caràcter típicament rural i gens cosmopolita que caracteritzava tants i tants indrets, i amb les rèmores del règim franquista. Aquest còctel va captar l’interès de Xavier Miserachs, que va començar a fotografiar el litoral gironí durant la Setmana Santa del 1958, i que el 1966 en va publicar un llibre emblemàtic, Costa Brava Show (Kairós), amb textos de Manuel Vázquez Montalbán i Peter Coughtry.
Costa Brava Show va ser el títol d’una de les exposicions més destacades de la desena edició de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs de Palafrugell. I és que el fotògraf acabaria tenint una relació molt estreta amb aquesta zona del litoral gironí, fins el punt que a partir de la dècada de 1980 es va instal·lar a Esclanyà. Per preservar la memòria del fotògraf es va batejar amb el seu nom un tram del camí de ronda, i també la Biennal de Fotografia que va néixer de manera gairebé espontània l’any després de la seva mort, quan es va organitzar una exposició amb fotografies seves i de companys seus, com Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Colita, Leopold Pomés…
Vint anys després del seu traspàs, la mirada de Xavier Miserachs sobre la Costa Brava torna a fer-se present a La Galeria de Palafrugell en una mostra d’algunes de les imatges del fotògraf que es van incloure en aquell llibre, una publicació de culte que va suposar una autèntica revolució en la manera de retratar allò que estava passant al litoral gironí. En la presentació de l’exposició, la historiadora de la fotografia Laura Terré explica que «l’estil de Miserachs va marcar una ruptura amb la representació de la societat espanyola de postguerra. La innovació d’aquestes fotografies (l’ús de l’angular i del teleobjectiu extrem, el gra retallat, les còpies contrastades, etc.) va ser una elecció conscient del seu autor per mostrar la joventut, l’anhelada llibertat sexual, els canvis tecnològics i l’apologètica del progrés, així com la crítica al descontrol urbanístic, la corrupció dels governants, la pèrdua progressiva d’autenticitat i de valors de la gent del poble». Per tot plegat, afegeix Terré, «Miserachs no va eludir els cotxes quan fotografiava un paisatge, ni els pals de l’electricitat, ni les carreteres, ni les urbanitzacions, ni els cartells turístics, ni les senyalitzacions caòtiques… com sí que feien els que fotografiaven les belleses del país per a les guies turístiques. Tot això, per a ell, era fotogènic mentre fos veritable, i configurava un diorama vital per a tots aquells que volguessin experimentar fora dels límits d’allò convencional, del conservadorisme i de la repressió».
Aquest treball de Miserachs té a veure, segons Laura Terré, amb la manera com es va aproximar a la Costa Brava des del primer moment. Segons ell, la va començar a fotografiar «durant la Setmana Santa de 1958, quan encara era estudiant de medicina». I ja llavors «va decidir fer un llibre sense les limitacions que imposaven les guies turístiques, treballant com els millors reporters de Magnum per tal de donar al seu treball moviment i un aire casual. Tot el llibre hauria de conservar intacte el ‘xoc emocional’ de l’experiència, un nou plantejament visual que necessitava un altre enfocament editorial: no es tractava d’una ‘guia’ sinó d’un ‘llibre de fotografia’».
També va canviar la mirada de Miserachs sobre la Costa Brava a mesura que l’anava fotografiant: «El mar i el context de l’Empordà van servir al jove Miserachs com a símbols d’una manera d’entendre la vida indomesticable i senzilla. Però més endavant, durant l’estiu de 1963 -en què es va dedicar a fotografiar sistemàticament les poblacions i els paisatges com a professional-, aquell plantejament vitalista es va tornar una crítica àcida». En aquest sentit, afegeixTerré, «la Costa Brava que veritablement el va atreure va ser la cosmopolita, la divertida, la transformada per l’allau de turistes i pels estrangers il·lustres que hi havien fixat la residència i que imprimien el seu caràcter als habitatges i locals que freqüentaven, corregint els costums, modificant l’entorn i la interpretació d’aquella bellesa. Bescanviant mite per modernitat».
Costa Brava Show és una de les grans apostes d’aquesta Biennal. Però hi ha molt més, segons els seus responsables: «Per celebrar que hem arribat fins aquí, presentem un programa de luxe que de ben segur el mateix Xavier Miserachs hauria aprovat: els retrats magistrals d’Atín Aya; dues mirades amb nom de dona, el segell personal inspirat en els clàssics de Sandra Balsells i la delicadesa de Maria Contreras Coll; el testimoni rigorós i necessari de Samuel Aranda i Lorenzo Meloni; el fotoperiodisme compromès de Miquel Dewever-Plana; el documentalisme més proper de Joan Alvado; la memòria del passat dels pioners Jaume Ferrer i Josep Esquirol; la ironia i intel·ligència de Xavier Miserachs, i Henri Cartier-Bresson, simplement fotografia i en majúscules».
